Porto mesos sense escriure, fa just un any vaig iniciar aquest espai. M’agrada escriure, m’agrada donar forma de paraula als meus pensaments.
Des de l’estiu estic immersa en una emoció de difícil execució: la pèrdua. I, el pitjor de tot, que és una pèrdua lenta, una pèrdua a llarg termini, o no. Això no ho sé. Un dol en un pèrdua diària.
La malaltia de la mare és cruel, és lenta, però el meu amor és més gran. És l’amor umbilical. És un amor amb ADN, un amor que ve de dins i es fa gran a fora.
Deixeu-me que us parli d’ella i ho faré en castellà:
Rosario es su nombre, pero le gusta más Roser. Recuerdo que en casa ella siempre estaba dispuesta para rellenar pollos para sus amigas, de profesión carnicera, montar una peluquería en el comedor y peinar a una vecina, de profesión yo puedo hacerlo, cambiar los muebles de sitio y empapelar un trozo de pared, de profesión decoradora, hacer unas faldas pantalón estupendas para mi sister y para mi, de profesión costurera… y, entre otras profesiones, la de economista, la de mejor lo hago yo, pero en la profesión que más destacaba era en la de madre. Ahora no puede, y la echo en falta. A pesar de todo cuando la miro dibujo sonrisas.
És difícil tot plegat, ara mateix sóc capaç d’escriure això dins d’un mar de vulnerabilitat però no sé què fa que no m’ofegui, faig glopades de tristor, però no m’ofego, nedo nerviosa però no m’ofego. No m’ofego perquè no estic sola, com no està sol el meu pare ni la meva germana, perquè nedem tots junts en aquest mar. Cada braçada amb el seu dolor i tristor però no deixem de fer-las. Dies que són més curtes, dies que són llargues, però no deixem nedar.
Amor umbilical. Mare ho has fet molt bé, estem, i nosaltres ho fem ho millor possible perquè ens has dibuixat junt amb el pare el millor mape possible.
Gràcies, després d’escriure, em sento millor.
Hi ara la cançó, de petita em «flipava» quan la mare la cantava, ara he notat que li agrada escoltar-la...
Pessigolles de divendres en dimarts
