"Ya te lo dije"

Estàs davant una porta que te un petit cartell que diu: empeny. Tu tires.
Entres en un edifici on no vius, vas a buscar l’ascensor. Hi ha més gent que l’espera. El botó ja està en verd, ja està avisat. Tu pitges el botó. Un cop més.
Baixes les escales de... no sé, un celler, i et diuen: vigila amb el cap que  el sostre està molt baix. Et dones un cop al cap.
Compres una bossa de.... formatge ratllat? On diu obrir per aquí es pot llegir després d’obrir per l’altre costat.
Estàs amb uns amics, en un bar, de tapes. Arriben les croquetes. Algú ja te una a la boca i diu: compte que cremen. Ho vols comprovar. T’has cremat.

Ho veieu. Per més que ens posin en alerta, que ens avisin, no fem cas. Però no ho fem amb traïdoria, no. Ho fem sense voler, és un acció espontània, un un acte reflex, com quan et donen un copet al genoll i la cama et respon. O ves a saber si són coses del sistema nerviós parasimpàtic,  raó per la qual el cervell no hi té cap domini.

Es contradictori, sí, però és real que hi ha una part petita, amagada no sé on, que posa en evidencia les nostres accions. Es com si de manera autònoma quan ens diuen que hem de fer, no podem, o no volem, d’una manera inconscient, fer-ho.
El «ya te lo dije» fa ràbia, molta. I sí, m’ho vas dir, com el cartell de la porta, la llum de l’ascensor, el sostre baix, el fum de la croqueta... sóc la primera persona que en veure-les venir, no m’aparto, allà em quedo, a veure que passa.
Perquè en el fons, molt abaix, en el fons de tot, penso que  hi han coses que no et poden dir, que no pots fer si te les diuen, que les faràs algun dia, d’una manera natural i sense avís, sense haver de llegir el cartell de la porta, veure la llum verda i el sostre baix...
Les faràs de manera espontània perquè sabràs que les pot fer.
Pot passar que un dia davant de la porta, et quedis per un segons pensant que has de fer, i un dia, i un altre, i un més. I de sobte un dia no cal ni pensar mirant el cartell. L’obres a la primera.

Mentrestant , si veus algú que pitja el botó quan està verd, tira de la porta quan diu empeny, rep un cop al cap per un sostre baix... calla, si vols somriu, però calla. Estalvia el «ya te lo dije» perquè no ajuda.

Bailas? Todo a su tempo

Tempo (en plural, tempi), movimiento o aire en terminología musical hacen referencia a la velocidad con la que debe ejecutarse una pieza….

Toda yo soy una partitura, con un tempo, mi tempo.
 Cosas a su tempo  pienso, eso lo pienso cada vez más ,  pues eso.
Aunque existen manuales con un tempo a modo orientativo, no soporto que no respeten el tempo de cada uno, el tempo de cada balada, opera prima, cantata, canción de amor o desespero, canción del verano…
Si yo necesito una partitura más, un espacio más largo, pues eso, que no es chulería, es necesidad de ritmo. Y la velocidad del tempo es distinta hasta para las etapas del desarrollo, empezando por Piaget y pasando aunque sea  de puntillas por Freud.
No hay nada más estresante para una madre que estar pendiente de las etapas por las que tiene que pasar una niña o niño y que se salte alguna…. Un drama.
 “Pues mi niño ya habla y tiene dos años”, y la madre estresada, angustiada por que su hija parece del planeta blabla, porque es el único vocablo que pronuncia…
“Pues el otro día vi a Marcelo y tras la recuperación su rodilla está fantástica, y tú? Tu  rodilla no mejora?” Pues parece ser que el tempo de mi rodilla es inversamente proporcional a la rodilla de Marcelo, que le voy hacer, ella tiene su tempo, y así tolrato.

Podría seguir, seguir citando interrupciones de tempo, exigencias de tempo, velocidades de tempo, y ver que tienen en común, hacer un estudio de mercado y comparar en que estación del año exigen acelerar o menguar el tempo, qué hace que el tempo de los demás nos incomode o nos resulte extraño, porque el tempo de Marcelo es más rápido que el mío, porque la niña del blabla aprendió a andar antes que a hablar...
Pero no lo voy hacer, mi tempo para ello quizá, solo quizá, os pondría nerviosos y nerviosas por la tardanza, porque yo, tengo mi tempo y como dice la canción   Tiene mucho hot, tiene mucho tempo y tiene mucho down…. Pero claro ese tempo es otro tipo de tempo.

De repente

No siempre ni a la vez, pero puede suceder que de repente, lo veas claro en un simple gesto, que lo entiendas en un silencio, que lo aceptes aun no estando de acuerdo, que lo veas cuando se ha ido, que lo escuches cuando no dice, no siempre, pero hay cosas que ocurren de repente.

De repente.

Otras veces, que son muchas, no lo ves claro porque de tanto mirar se ha desenfocado, no buscas silencio porque no puedes parar de hablar, y sin estar de acuerdo tampoco lo aceptas.

Ahí está circular.

Entre de repente y circular hay una distancia, o no, difícil de calcular, de medir, de intuir. Circular actúa de manual y de repente es un manual.

El de repente como inesperado que es puede gustar o no.

 No todas las cosas que son de repente nos van a gustar, unas más que otras: de repente se fue, de repente la primavera, de repente se lo dije, de repente me besó, de repente empezó a llover, de repente me arrepentí, de repente sabía hablar inglés, esa molaría mucho que pasara, imaginaros, así de repente that's good, i speak english.

 De repente.

A mi me gustaría que pasaran muchas cosas de repente, pero claro, de repente puede que te pierdas pasos al ser tan inesperado e instantáneo. Así que de momento me quedo circular y ya si eso, saldré de ahí más adelante, porque perdonar, pero mantenerte en circular no es fácil, para nada. Y no quiero perder ningún paso para entender, para verlo claro, para aceptar, no vaya a ser que de repente lo haga todo bien .

La capa

Quan Superman entrava  en una cabina telefònica era per treure's la roba i quedar vestit amb la capa. Això ho feia en cero coma segons, molt ràpid i no es despentinava, al contrari, el petit cargolet del tupè li quedava més brillant i més marcat.
A mi això no em passa. Per començar no us podeu imaginar l’esforç de trobar una cabina, no n’hi han.

Ara si trobes un telefon public està allà sol, suspès a  la intempèrie dintre un espai que podria ser una conxa. Així doncs vaig haver de buscar-me la vida i no he tingut més remei que trobar un altre espai urbà per canviar-me.
Primer vaig pensar en les portaries, però clar, n’hi han de tots els colors, grans, amples, estretes, retros, amb sofàs (aquestes m’agraden), brutes, netes.... així que vaig prendre la dedició de fer-ho  als ascensors.

Us he de dir que és molt estressant, molt. Vaig pensar que sempre pitjaria el botó del cinquè. Amb l’espai temps de cinc pisos em donaria temps, però clar, això depenia de la roba. Els dies que vaig amb faldilles és més fàcil malgrat que he estripat un munt de mitges, la cosa es complica quan porto pantalons, intento treure'ls sense treure’m les sabates, i es clar , començo a fer salts, bé mini salts a peu coix. Amb una ma vaig baixant els pantalons, amb l’altre intento ajudar a passar la sabata però ho deixar estar per aguantar l’equilibri. De vegades he fet més de tres voltes a peu coix.

En resum, un mareig, un pels que semblen que m’acabo de llevar del llit, i esgotament... sense comptar els viatges que he de fer dins de l’ascensor, escoltant algú veí cridant que surti del fotut ascensor.

He pres la de decisió de sortir canviada de casa. I és més còmode, vaig amb la capa planxada i el pentinat a lloc. Les «superwomans” del dia a dia, del quotidià, estem un pèl estressades. Hi han estudis que ho demostren. Científics de la NASA porten temps intentant demostrar la quantitat que som i cóm ho fem.
Però els despistem perquè ho dissimulem bé. Les «superwomans» del quotidià fem el dia a dia una mica més fàcil, aconseguim que molta gent, sense saber perquè, tinguin un bon dia.
De segur que potser tu, tens al costat una que, simplement per oferir-te un somriure ha fet que avui tinguis un bon dia.